Sencill
Ràpid
On estigues

Exposició: JESÚS TARRUELLA – Arquitectures perdudes

Ivam Cada Alcoidesde 10 Jun 2022 11:00 hasta 30 set 2022 20:00

Catàleg-Jesus-Tarruella-2022

Va haver-hi un temps en què uns certs edificis s’alçaven majestuosos, però el caràcter temporal de la inicial concepció d’un cert tipus d’edificacions i la seua ineficient adaptació als temps, va implicar que tals construccions patiren un tràgic final: l’enfonsament o el natural abandó -quan no l’enderrocament parcial- subsistint hui només el record fragmentat del que és un imaginari món passat. Gràcies a la càmera fotogràfica de Jesús Tarruella podem conéixer el valor d’aquest llegat industrial més que agonitzant, que mostra una història remota que crida sense paraula la “no demolició”. L’artista vol fer una reflexió -i ho aconsegueix- sobre el que suposa la pèrdua existencial dels “valors d’ús” i les conseqüències d’una Espanya despoblada.

És aquesta exposició, que podrem gaudir a l’IVAM CADA ALCOI, un relat viu i depurat de la història de l’arquitectura més contemporània de la nostra terra, del que va suposar el desenvolupament industrial per a les gents de tants llocs que, malgrat els conflictes i no poques dificultats, van alçar indústries i altres edificis auxiliars durant la primera meitat del segle XX.

Aquest “mestre de mestres” va nàixer com a artista a mitjans dels anys huitanta, en uns anys en què a Espanya, artísticament parlant, es venia lliurant la batalla entre el documental i l’estètic, entre la fotografia i la pintura; un combat que va deixar de manifest la influència mútua de tots dos gèneres. Com a artista del seu temps, Tarruella es converteix en observador imparcial i comença a utilitzar de manera espontània, com tants altres creadors, la fotografia. Profundament captivat per l’aspecte visible però no obvi de la imatge, ha dedicat més de tres dècades al debat entre l’ocult i el patent. Però no sols els llocs abandonats van despertar la seua fascinació, perquè, si cap, va quedar fetillat encara més pel fet que “moltes vegades una imatge oculta més del que mostra”, com expressara una de les intel·lectuals més influents de les últimes dècades, Susan Sontang, referint-se a la fotografia artística.

Per això, és important com mirem i què mirem de l’obra de Jesús Tarruella. A causa de la seua relació amb l’arquitectura industrial es fa inevitable relacionar el germen del seu estil amb els Becher; com és ben sabut els mestres fotògrafs més influents del segle passat, creadors de l’estètica impassible que ha marcat l’estil de generacions senceres i responsables de crear el que hui es coneix com l’Escola de Düsseldorf, als quals, curiosament, malgrat la seua proximitat temàtica, va conéixer la seua obra molt tardanament. L’alacantí no hi ha dubte que comparteix amb el reconegut matrimoni alemany el seu interés pels vestigis arqueològics de l’edat industrial, però l’empremta de Tarruella, com tants alumnes de la parella teutona, té una manera singular de treballar el registre industrial. A la meua manera d’entendre, el nostre artista representa l’evolució lògica i natural dels llenços de paisatge de les pintures de ruïnes clàssiques. No podem obviar que es va formar en la Universitat Politècnica de València, llicenciant-se en Belles Arts l’any 1986, de manera que els seus inicis artístics van estar més vinculats a la seua formació pictòrica que no al món de la imatge. El seu gran mèrit l’advertim precisament en la sensibilitat pictòrica amb què tracta les preses, i això li permet sobrepassar els límits de la fotografia documental, afegint al seu treball una concepció plàstica molt personal.

És molt probable que un paisatge amb ruïnes siga la imatge més poderosa del romanticisme. Per a Tarruella el substancial no és tant l’objecte industrial o la monumentalitat del ferro, sinó la grandesa de la ruïna industrial, la tranquil·litat del lloc, la ressonància del passat, el ressò escruixidor, el plaer de la soledat, del silenci que evoca el lloc i fins a les seues gents. En definitiva, les cares més melancòliques del paisatge enllaçant amb el simbolisme dels artistes alemanys Caspar David Friedrich o Carl Gustav Carus, com també de l’italià Piranesi, imatge per antonomàsia d’aqueix romanticisme que el seu treball absorbeix en clau poètica, i que van inspirar els poemes de Wordsworth o les aquarel·les de Turner, o les pintures de Lluís Rigalt i Farriols, de Jenaro Pérez Villaamil i, del més important pintor de ruïnes, Hubert Robert.

Evidentment, la majoria de les obres artístiques emparentades a aquesta estètica de la ruïna queden inexorablement vinculades a una preocupació per conservar aqueix patrimoni en perill de perdre’s. Per això, més enllà del seu valor poètic intrínsec, coexisteix un grandíssim interés documental. Però la bellesa d’una fotografia, de la mateixa manera que el d’una pintura, ha de conformar un acord harmoniós entre el contingut i la forma. L’obsessió per l’esdevenir del pas del temps i l’abandó ha portat a l’alacantí -en l’artístic- a ser al propi temps molts homes: arqueòleg industrial, fotògraf, historiador, documentalista, cronista, artista, defensor de l’arquitectura i viatger.

La ruïna i l’objectiu de Jesús Tarruella gaudeixen d’una cosa comuna, observen impassibles l’esdevenir del temps complidament, representen l’essència de la vida terrenal, el destí insalvable i el desenllaç final.

Felisa Martínez Andrés
Comissària