Sencill 
Ràpid 
On estigues 
Cada persona és única i, al mateix temps, com totes les altres. L’aparença es pot veure; és cert, però també hi ha alguna cosa dins de cada persona que li pertany, que la fa única. Podem anomenar-la ànima o esperit, o podem no posar-li paraules, o, simplement, deixar que estiga ahí.
Al mateix temps que som diferents, també som iguals. Les persones de tot el món som fonamentalment iguals, no importa quina llengua parlem, quin color de pell o de cabells tinguem.
És una mena de paradoxa: som completament iguals i completament diferents alhora. Potser una persona és paradoxal pel que fa a la connexió entre cos i esperit, entre el que és terrenal i tangible i el que transcendeix els límits materials i terrenals.
L’art, el bon art, aconsegueix, a la seua manera i d’una manera fabulosa, ajuntar el que és absolutament únic amb l’universal. Ens permet entendre la diferència entre el cas estrany i el cas l’universal. Quan ho fa, l’art transcendeix les fronteres del llenguatge i els límits geogràfics. Aplega, no solament les qualitats individuals, sinó també les característiques d’un grup de persones, per exemple, les nacions.
L’art no s’expressa fent que tot siga igual. Per contra, ens mostra les nostres diferències, allò que ens és aliè o estrany. Tot bon art conté precisament això: una cosa estranya, alguna cosa que no podem comprendre completament i que, no obstant això, entenem d’alguna certa manera; conté algun enigma, alguna cosa que ens fascina i que, per tant, ens porta més enllà dels nostres límits i, gràcies a això, crea la transcendència que tot art ha de tenir i a la qual ens ha de conduir.
No se m’ocorre una manera millor d’unir els opostos. És exactament l’enfocament invers al dels conflictes violents que veiem sovint en el món i que alimenten la temptació destructiva d’aniquilar tot el que semble estrany, tota cosa única i diferent, comunament utilitzant els invents més inhumans que la tecnologia ha posat a la nostra disposició. Hi ha terrorisme en aquest món. Hi ha guerra perquè la gent té una part animal que la porta a veure el cas estrany com una amenaça a la seua pròpia existència en lloc de veure el fascinant enigma que això representa.
Llavors, el que és únic, el que és diferent i universalment comprensible, desapareix, i deixa enrere una semblança col·lectiva on tota diferència és una amenaça que ha de ser erradicada. El que veiem des de fora, ho veiem com una desigualtat: per exemple, les religions o les ideologies polítiques es converteixen en quelcom que ha de ser derrotat i destruït.
La guerra és la batalla contra el que s’allotja en el lloc més profund de cadascun de nosaltres: el que és únic. I és una batalla contra tot art, contra l’essència mes íntima de tot art.
He parlat de l’art en general, no de l’art teatral en particular, i això es deu al fet que tot bon art, en el fons, gira entorn del mateix: agafa el que és singular i específic per a fer-ho universal. Articula, en la seua expressió artística, el que és únic amb l’universal, no eliminant la singularitat, sinó emfasitzant-la, deixant que el que és estrany i el que és desconegut brillen clarament.
És tan simple com que la guerra i l’art són opostos, que la guerra i la pau són opostes. L’art és pau.
Jon Fosse, escriptor i dramaturg noruec.